L'ànima i la creació de l'home

Sabem que l'ànima humana és espiritual. Sabem també que per ser espiritual és simple. És a dir, no es trova composada de parts. D'això es deriva que no té el seu origen en quelcom material. Tampoc té el seu origen en quelcom espiritual finit. L'origen de l'ànima, no es troba ni en quelcom material ni en un ser espiritual finit. Ella no es quelcom forjat des de quelcom preexistent. No és com un brodat fet amb un fil previ. L'ànima té el seu origen per creació del no-res. Déu crea cada ànima. En el primer moment de la existència d'una persona humana, Déu ha creat la seva ànima.

El ser huma és un compost de cos i d'ànima espiritual i immortal. L'home és una unitat, cos i ànima. Pròpiament, no existeix ànima humana sense un cos, ni tampoc existeix cos humà sense que existeixi una ànima. En el ser humà viu, ànima i cos tenen una gran unió, una unió substancial. És també quelcom molt sabut que ja en el mateix instant de la concepció, qué és el mateix de la fecundació, existeix ja un ser humà, una naturalessa humana, una persona humana, amb tota la seva dignitat. No seria possible que aquell ser fos després una persona si al principi no ho fos, senyal clara aquesta de què en el principi ja és una persona. Això és semblant a com que no pot una planta de blat donar mangranes. Així doncs, des del primer instant de la concepció ja hi ha una vida nova veritablement i perfectament humana, una naturalessa humana, una persona humana. Des d'aquell moment hi ha, doncs, cos i ànima. No és primer el cos, ni primer l'ànima, sinó que els dos existeixen alhora, en unió substancial. La mare porta el seu fill dins seu i, encara que ella, com el pare, han estat mitjans per a què hi hagi una nova vida, ni el pare ni la mare han estat els que han donat l'ànima del nou ser, sinó Déu mateix que l'ha creat, el qual ha fet que en el primer instant de la nova vida ja hi hagués l'ànima. Això es correspon molt bé a la sorpresa i admiració que la persona humana experimenta quan es troba en què a partir d'un mateix i de l'altre conjuge troba que s'ha originat una altra persona, persona i personalitat pròpia que ells no podrien pas donar i que es troba davant d'ells. El fruit supera clarament el que l'arbre (utilitzant una metàfora) podria arribar a donar. Aquesta sorpresa metafòricament o poèticament, encara que no científicament, es pot manifestar en la diferència tan gran i admirable que un trobaria entre una massa de fang o figura i l'animació d'aquesta estàtua, convertida en ésser humà.

L'home no és el fill d'un d'aquests insectes que semblen molt pensatius i greus. Alhora un ser humà només pot procedir d'un ser humà, de manera semblant com d'un hipopòtam no neix una formiga, ni d'una formiga una ballena, sinó una ballena neix d'una ballena. Des d'aquestes premisses científiques, podem mirar amb admiració l'expressió següent de Jaume Balmes que uneix la reflexió teològica amb la poesia:

"Encara que uns homes descendeixin d'altres i, aquests, d'altres, forçosament haurem d'arribar a un home i a una dona que no han nascut d'altres, sinó que han hagut d'ésser creats per Déu. Aquest fet, que la raó ens ensenya com a necessari, ens el refereix i explica amb molta de senzillesa la Sagrada Escriptura dient-nos: que Déu, després d'haver creat el cel i la terra, faiçonà amb pols d'aquesta el cos d'Adam, creant de seguida l'ànima espiritual per tal d'unir-la al cos."