Encara existeix l'infern?

Per Lluís Closa

En l'actualitat, l'infern s'ha convertit en un tema tabú. Ningú no en parla. Però a tothom li agradaria saber què hi ha després de la mort. La misericòrdia de Déu és cert que fa difícil que una persona vagi a l'infern, però de la seva existència no en podem dubtar tenint en compte les clares paraules al respecte que Jesús pronuncia i que trobem en força passatges dels evangelis. La mort ens fa qüestionar a tots.

El cert és que no ens podem unir a Déu si no hem elegit lliurement d'estimar-lo. Però no podem estimar Déu si pequem greument contra ell, contra el nostre proïsme o contra nosaltres mateixos.

Morir en pecat mortal sense haver-se penedit i sense acollir l’amor misericordiós de Déu significa quedar-se separat d’ell definitivament per la nostra pròpia elecció lliure. Aquest estat d’autoexclusió definitiva de la comunió amb Déu i amb els benaurats és el que anomenem “infern”.

L’ensenyament de l’Església afirma l’existència de l'infern i la seva eternitat. La pena principal de l’infern consisteix en la separació eterna de Déu, l’únic en qui l’home pot tenir la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira.

Les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l’Església sobre l’infern són una crida a la responsabilitat amb què l’home ha d’utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió.

Déu no predestina ningú a caure a l’infern. Per a això, cal una aversió voluntària contra Déu (un pecat mortal), i persistir-hi fins a la fi per caure-hi. En la litúrgia eucarística i en les pregàries diàries dels fidels, l’Església implora la misericòrdia de Déu, que “no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se” (2Pe 3,9).