Diu Benet XVI en l'encíclica Caritas in veritate (Punt 1): "Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, es fa lliure (cf. Jn 8,32)".
Una vocació és la que cadascú té en aquesta vida, particular, diferent, amb matisos. Hi ha qui té vocació de metge, hi ha qui té talents per ser un bon paleta, un altre per ser... Tots hem de descobrir la nostra vocació i posar-la al servei de la societat. Sant Pau exhorta (Ef 4, 1-3): "Us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau".
Per altra banda, com a cristians, tenim la vocació a la santedat. A viure l'amor de Déu, a fer-lo present en les nostres vides i en saber estimar amb els mateixos sentiments que Jesús. Diu sant Pau en la seva carta als Efesis: "Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls". (Ef 1, 4)
Per tant, una doble vocació. La particular i la comuna. A més, també hi ha l'estat de vida al qual som cridats. Alguns diuen sí a Jesús i ho deixen tot per la seva causa. Altres, cridats al matrimoni, formen una família, etc.
És important discernir la pròpia vocació particular. És a dir, distingir allò pel qual estem cridats a ser lliures. El nostre bé. El bé de la nostra societat per mitjà de nosaltres. Gran part de la nostra felicitat depèn d'això, de no equivocar-nos.