divendres, de juliol 29, 2011

Lectio Divina, un descobriment

Un dels descobriments que he fet aquest estiu és el de familiaritzar-me amb una pregària diferent, totalment nova per mi. Jesús ens recomana "pregar i vetllar" i, per a fer-ho, una de les formes que tenim és aquesta, la Lectio Divina, el mètode de lectura i pregària amb la Bíblia. En el meu cas ho he aplicat a la lectura del dia de l'Evangeli.

La Lectio Divina, per entendre'ns, és una manera d'entrar en diàleg amb Déu mitjançant la seva Paraula. És una manera de tenir aquesta trobada personal amb Jesús.

L'itinerari de la Lectio Divina el podem explicar en cinc passos. Després d'una pregària intròductoria (Veniu, Esperit Sant, i ompliu el meu cor. Doneu-me oïda per escoltar el que voleu dir-me en aquest temps d'oració) el primer pas és la lectura del fragment de l'Evangeli. En aquest primer moment cal que entenguem què diu el text, què diu Jesús, els personatges que hi apareixen, etc.

El segon pas (meditació) és tornar a llegir el fragment i preguntar-se: què em diu a mi? Es tracta que el text ens digui alguna cosa de la nostra vida. Ens adonarem que els Evangelis estan molt a prop d'allò que vivim. Ens revelaran moltes coses. És moment de descobrir-les.

El tercer pas és l'anomenat "oratio" perquè pròpiament, a partir d'una nova lectura del mateix text, preguem, és a dir, podem fer una resposta de petició de perdó, de petició per una necessitat pròpia o d'una altra persona, de lloança o d'acció de gràcies.

El quart pas, la contemplació, provoca que en llegir el text de nou (no cal completament), puguem descansar en el Senyor, és a dir, després de llegir unes paraules ens quedem amb l'ànima quieta, meravellats davant de Déu. Acabat el pas podem concloure aquesta estona de pregària amb aquestes paraules: "Et dono gràcies Senyor per aquesta estona en la teva presència", seguit d'un Parenostre i un Avemaria, conclosos amb el senyal de la creu.

El cinquè pas és el nostre compromís d'amor. És moment de veure la realitat amb una mirada nova, amb la mirada de Déu. Segurament ja estarem una miqueta més arrelats i edificats en Crist, més ferms en la fe. Per tant, és el moment de l'amor i de la caritat en la nostra vivència particular i quotidiana.

En resum, pregar amb l'Evangeli (el de cada dia el podeu trobar a www.evangeli.net o la referència al Full Diocesà), ha estat per mi una novetat, un bé, una font de millora personal. Si algú intenta fer Lectio Divina i té algun dubte, potser el puc ajudar. El meu correu electrònic és jacolomes@gmail.com.

dijous, de juliol 28, 2011

Sobre la lluita continuada contra l'orgull

Explica Jaume Balmes a El Criterio referent a l'orgull:

"Sent aquesta una de les misèries de la flaca humanitat, precís és resignar-se a lluitar amb ella tota la vida; però és necessari tenir sempre fixa la vista sobre el mal, limitar-lo al menor cercle possible; i ja que no és donada a la nostra debilitat remeiar-lo del tot, almenys no deixar que progressi, evitar que causi els estralls que acostuma. L'home que en aquest punt sap dominar-se a si mateix té molt adelantat per conduir-se bé; posseeix la qualitat rara que després produïrà els seus bons resultats, perfeccionant i madurant el judici, fent avançar el coneixement de les coses i dels homes i adquirint aquesta mateixa lloança que tant més es mereix quan no es busca.

Remogut l'obstacle, és més fàcil entrar en el bon camí; i lliure la vista d'aquesta tenebra que l'ofusca, no és tan perillós extraviar-se."

La JMJ i la crisi econòmica

En aquest article, Mn. Xavier Bisbal desgrana els números de les pròximes Jornades Mundials de la Joventut a causa de les múltiples informacions que apareixen als mitjans de comunicació.

Kun Agüero

Se n'ha anat per 45 milions al Manchester City, però hi ha d'anar per diners, no per voluntat inicial. Una llàstima per ell. La seva il·lusió d'estar en un equip històric com el Reial Madrid, l'ha hagut de renunciar per anar-se'n a un club multimilionari. Difícil que li compensi, però són les coses del futbol modern, qui paga, té moltes possibilitats. I el Reial Madrid tampoc s'ha mogut amb molta intensitat per ell.

Cesc Fàbregas segueix el seu calvari. Vol anar al Barça però res no s'aclareix en cara. El club de Rosell té espera, però Wenger desespera. S'hauran de trobar, altre cop, jugador i tècnic, per veure si resolen quelcom. Mentrestant, Osvaldo a l'Espanyol i Thiago Alcántara al Barça van ser les estrelles dels partits jugats ahir. l'Espanyol va vèncer al ciutat de Barcelona davant del Boca Júniors, mentre que el Barça va guanyar al mateix escenari de la pròxima final de la Champions contra el Bayern de Munich.

Falta un any just pels Jocs Olímpics de Londres 2012. Tot ja està pràcticament a punt. 15.000 esportistes i 20.000 periodistes, a més de 3,5 milions d'entrades, són un panorama de somni per als que competiran i pels que no.

En bàsquet, Pau Gasol, Calderón i Serge Ibaka seran tres pesos pesants per tal d'intentar repetir l'or de fa 2 anys en l'europeu. La competició es jugarà enguany a Lituània del 31 d'agost al 18 de setembre.

Per tant, molt per veure, però una llàstima: la lliga espanyola perd un dels seus jugadors més carismàtics: Sergio Agüero.

dimecres, de juliol 27, 2011

Serge Ibaka

Va arribar del Congo i va passar pel Bàsquet Manresa. Serge Ibaka, flamant finalista de conferència de l'NBA amb Oklahoma City Thunder debutarà amb la selecció espanyola de bàsquet en el pròxim europeu.

La seva projecció, té només 22 anys, ha estat espectacular. Quin ull tenen a Manresa! A l'NBA ja s'ha fet un nom. És treballador i se sacrifica per l'equip. Segur que aportarà moltíssim a la selecció entrenada per Scariolo. Si ha de lluitar pel rebot i motivar els seus companys, ho farà encantat. No li importa tenir una mitjana de menys de 10 punts per partit (9,9 a l'NBA no està gens malament), però destaca en el rebot (7,6 per matx) i en els taps (2,4).

No sabem si guanyarà a la pocha, joc de cartes que es veu que encanta als jugadors de la selecció. El que sí que sabem és que el seu entusiasme ja s'ha començat a encomanar.

dimarts, de juliol 26, 2011

Com s'aguanta l'amistat amb Jesús?

A Carta a los jóvenes, el bisbe de Solsona Mons. Xavier Novell, explica que els primers passos de l'amistat amb el Senyor s'aguanten mitjançant tres potes (pregària, confessió, missa), com en un tamboret:

"Si un no es confessa i va a missa, l'Eucaristia no pot treballar en ell perquè la gràcia no pot transformar-lo. Les portes estan tancades. Si un resa però no rep el Senyor, es queda parlant-li però sense permetre-li que Ell sigui el motor de la seva vida.

En canvi, si un resa, es confessa i participa a l'Eucaristia, està a punt per rebre aquest tresor que és capaç de transformar la seva vida.

Algú em pot preguntar: I la caritat? És allò que s'assenta sobre el tamboret. Si un resa, es confessa i va a missa, llavors molta gent podrà assentar-se sobre aquesta vida i rebre el fruit d'aquesta vida."

L'ànima i la matèria


L'ànima és espiritual. Però, hi ha qui objecta que l'ànima sigui només matèria. La qual cosa és com dir que l'ànima és sang o carn o fibres o coses semblants. Però, ¿Com un troç de sang o de carn serà capaç de produir els grans fruits espirituals que veiem que origina l'ànima humana? Qui s'atrevirà a afirmar que el que han concebut els grans genis sigui reduïble a només quelcom material o al producte d'un tros de carn? Ja es veu que tal atreviment no seria altra cosa que un despropòsit i una insensatesa.

Al respecte, Balmes ens diu el següent: "Increïble sembla que hi hagi homes que diguin que l'ànima no és espiritual (...)". "Quan admirem els immortals poemes d'Homer, de Virgili i de Tasso, les planes eloqüents de Demòstenes, de Ciceró i de Bossuet; les meravelloses pintures de Miquel Àngel i de Rafael, ¿és possible suposar que en aquells caps no hi havia sinó carn, nervis, fibres, sang, humors, fluids de diverses menes, però cap esperit? ¿Com pot concebre una cosa tan inversemblant un home de sa judici?

En definitiva, mentre que el despropòsit ens porta a pensar que l'ànima és quelcom material, resulta que la sensatesa i la raó ens porten a demostrar que l'ànima és espiritual.

Diego Forlán i Alexis Sánchez

Són dues estrelles del futbol. Diego Forlán, un dels millors uruguaians de la història, ha viscut un altre dels millors moments de la seva vida esportiva. Acaba de guanyar la final de la Copa Amèrica amb un protagonisme esperat en la final: dos gols. Forlán és d'aquells jugadors que sempre apareix en els moments decisius i, malgrat la mala ratxa de l'últim any, contra Perú va ser l'heroi del matx.

Malgrat tot, l'únic però per a Forlán és no haver pogut jugar en un equip distingit. Ni Barça, ni Reial Madrid, ni Milán... Forlán hagués encaixat segur en aquests equips i encara hagués pogut brillar més del que ho ha fet, però els avatars dels equips l'han relegat una discreció relativa que ha viscut amb intensitat especialment al Vila-Real i a l'Atlètic de Madrid aconseguint fites importants. Ara mateix té 32 anys i sembla que pot haver aconseguit la seva última gran fita.Malgrat tot, crec que encara podria donar alegries a un equip dels més grans.

Per la seva banda, Alexis Sánchez és tot el contrari a Forlán. Amb 22 anys ha tingut la bona sort de fitxar pel Barça. Provinent de l'Udinese, la seva carrera ha pogut ser meteòrica. En aquest sentit també influeix una miqueta la sort, allò d'estar en el lloc adequat en el moment adequat. No sabem com serà la carrera d'Alexis al Barça, però sí que sabem ja que també és humil com tots els grans campions. És humil i té ganes d'aprendre i de guanyar. Per tant, l'ADN Barça el porta a sobre i no li faria res escurçar les seves vacances.

En bàsquet, mentrestant, encara brillen amb llum pròpia el jugador del Reial Madrid Mirotic (27 punts de mitjana a l'europeu). Mirotic és un montenegrí de 20 anys de 2,09 metres nacionalitzat espanyol. I també Josep Franch, el base de la Penya, que podria quedar-se al club verd-i-negre gràcies al dret a tanteig del club presidit per Villacampa.

En resum, de talent no en falta... Però veurem si aquests joves, malgrat estar en equips com el Barça o el Madrid són capaços d'assolir fites com les de Forlán. Encara han d'omplir molts fulls en blanc. Els desitjo el millor.

dilluns, de juliol 25, 2011

Cadel Evans

El guanyador del Tour 2011 va créixer sense premsa, ràdio ni televisió. Això diu que el va enfortir. Als 14 anys, però, va tenir l'oportunitat de gaudir a la petita pantalla de les imatges del primer gran Tour de Miguel Indurain. Es va enamorar del ciclisme i va agafar Indurain com a referent. 20 anys després ha aconseguit, amb 34, el seu primer Tour de França.

El cap de setmana, per tant, ha deixat alegries diverses. Espanya va guanyar l'europeu Sub-20 de bàsquet a Bilbao, guanyant els 9 partits que ha disputat, un bon presagi pel futur, ja que el combinat espanyol és un referent en l'absoluta.

En motos, però, de moment el referent és Casey Stoner. Nova victòria de l'australià, que frenava les aspiracions de Jorge Lorenzo, que havia retallat 13 punts en les anteriors curses. En aquesta, als Estats Units, a Laguna Seca, i només en moto GP, Stoner va donar una lliçó de pilotatge i va aconseguir passar Dani Pedrosa, primer, i Jorge Lorenzo, després. Encara queden, però, 8 curses i Lorenzo seguirà lluitant per la victòria. 20 punts no són tants. Millor ho té Sebastian Vettel en Fórmula 1, que va decepcionar quedant 4t a la cursa del seu país, però que conserva molta distància respecte el segon del Mundial, Webber. Fernando Alonso va confirmar que segueix fi i va quedar segon, per darrere de Hamilton, que va tenir una cursa perfecta sent el millor del GP d'Alemanya.

En futbol, l'Uruguay amb Forlán i Suárez de protagonistes, es van endur la Copa Amèrica contra Paraguay per 3 a 0. Diego Forlán, jugador de l'Atlètic de Madrid, es va lluir amb 2 dianes (42 i 90), malgrat no haver marcat cap gol fins a la final. Mentrestant, el Kun Agüero no es va presentar a la concentració de l'equip matalasser. Espera poder ser fitxat pel Manchester City o pel Reial Madrid.

Carta a los jóvenes, resposta de Mons. Novell a preguntes sobre aquest llibre

En aquest enllaç trobareu les respostes del bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, als interrogants del seu llibre dedicat als joves: Carta a los jóvenes

La nostra trobada personal amb Jesús?

En la nostra societat i en diversos indrets del món es produeixen fets sorprenents, però no per a ser-ho deixen de ser reals.

Era el 2005. La persona en qüestió tenia 22 anys i era atea "per opció i per convicció" des de feia temps. Era liberal i tenia una relació amorosa complicada. Havia estudiat filosofia. El futur el veia núvol. Va decidir viatjar a França per canviar d'aires, ampliar els seus estudis i treballar. Els primers dies a París van ser meravellosos. Però un cop ja a Marsella, on va començar a treballar i estudiar, tot es tornava a posar gris. Se sentia sola, fora del seu país.

Un dia, però, mentre passejava per distreure's, va passar pel costat d'una església catòlica. S'hi va acostar i va veure-hi gent a dintre. Va entrar-hi i s'hi va estar una estona. Se sentia acompanyada. Des d'aquell dia va començar a freqüentar aquella església. Era entrar, asseure's i sentir-se bé al costat d'altra gent.

Després d'uns dies, però, una sorpresa inesperada. Creuant la nau principal de l'església va sentir una mirada des de l'Altar. No hi havia ningú físicament, només el Santíssim Sagrament*, de la qual ella en desconeixia el significat. La sensació de sentir-se observada no se n'anava i al cap de poc va trobar-se de genolls, plorant i tenint la certesa de què Déu existia, que estava present allà. Va viure aquesta experiència amb total intensitat i amb llàgrimes als ulls.

Aquest va ser l'inici del seu pas cap a la fe. La conversió no va ser d'immediat. Les seves anteriors idees feien que li costés d'assimilar la creença. Ella, però, va vèncer totes les resistències, una darrere l'altra, i ara, explica, coneix el que és la felicitat i tenir una vida amb sentit.

Fins aquí un dels exemples recents de trobada personal amb Jesús. N'hi ha molts més. Alguns han arribat a partir de l'exemple d'una persona, altres gràcies a un recés, altres a partir d'un esdeveniment advers, de desenganys... però tots manifesten la mateixa alegria: Déu ha transformat les seves vides. Han sentit realment aquesta experiència de trobada personal amb Jesús. Per això, ara donen raó de la seva esperança.

* Santíssim Sagrament: Exposició de l’Eucaristia, de l'hòstia consagrada, per a l'adoració i culte dels fidels. És presència veritable de Crist, Déu i home.

dissabte, de juliol 23, 2011

Té sentit parlar de castedat i puresa avui?

Diria que té més sentit que mai. No en va, curiosament, en la defensa d'aquesta virtut s'hi han posat d'acord Jesús i tots els sants haguts i per haver.

En un article sobre Josefina Vilaseca, Mn. Josep M. Montiu afirma:
"A un clima social més cast, menor nombre d'avortaments provocats. I, a un clima social més contrari a la castedat, major nombre d'avortaments provocats. Així doncs, hi ha una clara relació entre mort i societat contrària a la castedat. Tot això és fàcilment constatable".

I fixem-nos si ho és, que cada any a Espanya avorten més de 100.000 persones. Si el 1998 hi va haver 53.843 avortaments, el 2008, 10 anys més tard, la xifra es va disparar fins els 115.812. A l'Europa dels vint-i-set es van produir 1,2 milions d'avortaments el 2008, un cada 26 segons. Al món, més de 46 milions d'avortaments cada any. Una autèntica barbaritat.

I tot plegat en el si d'una societat en què el tema de la sexualitat es tracta en molts entorns diferents, en molts mitjans de comunicació, però d'una manera poc edificant, més aviat immoral. En la nostra societat, hi ha poca formació afectiva. Mai o gairebé mai no es parla de castedat, quan en el diccionari de l'Enciclopèdia s'explica que "fou ja en el món antic un valor social i religiós". Per alguna cosa deu ser.

De fet, entenem per castedat "la positiva integració de la sexualitat en la persona. La sexualitat esdevé veritablement humana quan s'integra d'una manera adequada en la relació de persona a persona. La castedat és una virtut moral, un do de Déu, una gràcia, un fruit de l'Esperit Sant", ens explica el Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica.

I arribats en aquest punt, impacta aquesta relació entre "mort i societat contrària a la castedat". Poca gent hi para esment. L'avortament, però, provoca seqüeles de per vida. I mentre uns es riuen de la castedat, altres passen drames en clíniques avortives i al llarg dels seus dies. Cada avortament és una derrota. No representa un descans per a la persona sinó una traïció; sent que ha comès un assassinat en tota regla.

Conservar la puresa, però, viure en castedat avui, és per al jove i no tan jove gairebé un acte d'heroisme. La pressió social en contra d'aquesta virtut és extremadament gran malgrat el valor que té. Sant Joan Maria Vianney, però, dóna la següent recepta just després d'una breu introducció:

"No podem comprendre el poder que una ànima neta té sobre el bon Déu: ella obté d'Ell tot allò que vol. Una ànima pura està junt amb Déu com un nen juntament amb la seva mare: l'acaricia, l'abraça, i la seva mare li retorna les seves carícies i abraçades. Per conservar la puresa calen tres coses: presència de Déu, la pregària i els sagraments".

Josefina Vilaseca, Ferran Saperas, Gianna Beretta i tots els sants han defensat la puresa. Molt deu tenir de bo aquesta virtut quan s'han posat d'acord en defensar-la sant Agustí, sant Francesc d'Assís, sant Ignasi de Loyola, santa Teresina juntament amb actors com Eduardo Verástegui. Alguns d'ells, després d'haver caigut en la desgràcia de la impuresa, coneixent aquesta trista realitat, van aixecar-se cap a la castedat i la santa puresa.

Caure en la impuresa és fàcil en la nostra societat, aixecar-se és voler recuperar la manera digna de viure el cos humà. Mons. Xavier Novell explica que la impuresa porta cap a una mena de buidor. Una mostra clara de què el llibertinatge no és bo, és que no contribueix a la felicitat, més aviat el contrari. És més, les relacions sexuals desordenades provoquen ferides a l'ànima. No aporten la unitat de vida que desitgem, sinó la tristesa que no volem. Per això, en el si de l'Església, el tresor de la confessió encamina a la persona a tornar a començar, a curar aquestes ferides.

Diu Benet XVI a "Llum del món":
“Una vegada i una altra, l'home torna a apartar-se de la seva fe, vol només tornar a ser ell mateix, i es converteix en pagà en el sentit més profund de la paraula. Però, també un cop i un altre, es posa de manifest la presència divina en l'home. Això és la lluita que travessa la història sencera. Com ja va dir Sant Agustí: la història universal és una lluita de dues formes de l'amor. De l'amor cap a si mateix fins a la destrucció del món, i l'amor cap a l'altre fins a la renúncia de si mateix. Aquesta lluita, que sempre va ser-hi visible, segueix en curs també a l'actualitat”.

En definitiva, avui té sentit parlar de castedat i puresa perquè la formació en aquestes virtuts i la lluita per preservar-les són font de vida, amor i felicitat.

dijous, de juliol 21, 2011

Existència i espiritualitat de l'ànima

Per què quan veiem un nen famèlic sentim d'una manera especial? Per què quan ens sentim estimats se'ns omple alguna cosa més que el cor de joia? Per què podem experimentar tants tipus de sensacions davant circumstàncies diferents?

És a dir, quina cosa hi ha en nosaltres que pensa, estima i sent? L'ànima. La nostra ànima és espiritual, no és una part del cos, ni de la sang, ni dels nervis, ni del cervell, ni pot dividir-se en parts perquè no les té. És una substància simple, amb capacitat de comprensió i voler.

Jaume Balmes ens fa copsar la diferència entre cos i ànima:

"(Els cossos) si hom els mou, es mouen; i si hom no els fa moure, segueixen en el mateix lloc immòbils. En canvi, en la nostra ànima passa tot el contrari, perquè no solament fa moure el cos quan ella vol i de la manera que vol, sinó que amb el pensament pot recórrer en un moment el cel i la terra, i és tan inquieta, tan activa, tan vital, que és tancar els ulls a la llum entestar-se en dir que la seva naturalesa no és molt diferent de la dels altres cossos".

Balmes, per tant, ens fa adonar que l'ànima és una gran cosa i existeix.

Les virtuts són les que fan els bons temps i els vicis els dolents

Bisbe i filòsof, sant Agustí va viure entre el 354 i el 439. La resposta, doncs, és clara. Si la societat és virtuosa, la crisi se superarà més fàcilment. Si no, els vicis aniran allargant la crisi. Acte seguit un conjunt de frases de sant Agustí, que ens ajuden a caminar

Si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa sinó el que estima.

Déu no demana coses impossibles, sinó que, manant el que mana, t'invita a fer el que puguis i demanar el que no puguis i t'ajuda perquè puguis.

L'oci camina amb lentitud, per això tots els vicis l'atrapen.

Dóna el que tens perquè mereixis rebre el que et falta.

No diguis que el temps passat va ser millor que el present; les virtuts són les que fan els bons temps i els vicis els que els tornen dolents.

És millor anar coix pel camí que avançar a grans passos fora d'ell.

Coneix-te, accepta't, supera't.

Ningú no nega a Déu, només aquell que li convé que Déu no existeixi.

Convé matar l'error, però salvar als que van errats.

En les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; i en totes, caritat.

14 d'agost primer Reial Madrid - FC Barcelona de la temporada

Serà al Bernabéu i serà 14 d'agost, diumenge. Primer gran duel de la temporada. El Barça amb Alexis Sánchez potser al camp i Rac 1, el dia després, amb el debut de Dani Senabre, que substituïrà Joan Maria Pou al Tu diràs, programa de referència a les nits en català. Molta il·lusió per partida doble: al camp i als micròfons.

Actualment el Tu diràs té 109.000 oients. Senabre aportarà el seu estil. Provinent de l'equip de Paco González a la Cope, Senabre espera mantenir el llistó de Pou, líder en la franja nocturna a Catalunya, superant fins i tot l'històric El larguero de la Cadena Ser ara fa un any.

Raül Llimós també és líder de la franja del vespre amb 124.000 oients al Primer toc, un programa amb segell Rac1 que fa anys que triomfa.

En definitiva, Barça i Rac1 poden repetir èxits. Hauran de seguir la mateixa filosofia: treball, humilitat i alegria. Bona recepta per a tots.


dimecres, de juliol 20, 2011

Pep Guardiola: humilitat i treball

Si en un article anterior sobre el tècnic del FC Barcelona he parlat d'humilitat, l'altre gran talent del Barça de l'era Guardiola és el treball, aquest esforç, que els grans savis i entesos reclamen. El pensador de Vic Jaume Balmes a El criterio, va tenir pensaments lúcids respecte aquesta característica indispensable perquè hi hagi fruits. Tradueixo de l'original en castellà:

"De les doctrines d'aquest capítol sobre la inspiració i la intuïció, podem inferir la conveniència d'abandonar el discurs i, fins i tot, el treball, per tal d'entregar-nos a una espècies de quietisme intel·lectual? No, certament. Pel desenvolupament de tota facultat hi ha una condició indispensable: l'exercici.

Tant en allò intel·lectual com en allò físic, l'òrgan que no funciona s'adorm, perd vida, el membre que no es mou, es paralitza. Fins i tot els genis més privilegiats no arriben a adquirir la seva força increïble, sinó després de llargs treballs.

La inspiració no davalla sobre el peresós. No existeix quan no bullen en l'esperit idees i sentiments fecunds".

Per aquest motiu Messi, Xavi, Iniesta, Pedro... brillen, perquè treballen, i la inspiració i la intuïció davallen sobre ells perquè són constants en l'esforç. Enhorabona Pep per saber conjuntar harmònicament tot un Barça amb humilitat, treball, esforç i saviesa.

Sobre lideratges

En un moment en què tothom parla de lideratges, o de manca de lideratges, la lectura atenta del llibre "El criterio" de Jaume Balmes, ens dóna pistes del fer de les societats. Tradueixo:

"Es diria que els grans exèrcits han deixat d'existir i que cadascú marxa pel seu cantó. Però no us feu il·lusions, els exèrcits existeixen malgrat aquest desordre. Tothom sap bé al qual pertany. Si deserten de l'un, s'uniran a l'altre. I quan es vegin entre espasa i paret, tots es replegaran en la direcció on saben que hi ha el cos principal, per cobrir la seva retirada".

En aquest article, val la pena afegir el que Balmes diu sobre el pensar:

"No admeti idea sense analitzar, ni proposició sense discutir, ni raonament sense examinar, ni regla sense comprovar. Formi's una ciència pròpia, que li pertanyi com la seva sang, que no sigui una simple recitació d'allò llegit, sinó el fruit d'allò que ha observat i pensat".

I ja no cal dir que considero imprescindible incloure en aquest punt el que el vigatà esmentava sobre la prudència:

"En el bon ordre del pensament filosòfic hi entra una gran part de prudència. Aquesta prudència és de molt difícil adquisició. És també el costós fruit d'amargs i repetits desenganys."

L'efecte Guardiola

A Guardiola li donaran un premi, la medalla d'honor del Parlament de Catalunya. Se l'ha ben guanyat. És un reconeixement que han rebut abans el bisbe Desmond Tutu, el jesuïta Miquel Batllori o el ministre assassinat per ETA Ernest Lluch, entre altres personalitats.

És jove Guardiola, però en pocs anys ha guanyat més del que guanyaran la majoria d'entrenadors.

La meva enhorabona al Pep. Ell està al cim d'una muntanya que molts han col·laborat a pujar. Jugadors, periodistes, juntes, socis, afeccionats... Les voluntats col·lectives es forgen a base d'humilitat (Mt 5, 5): "Feliços els humils, són ells els que posseïran la terra". Josep Guardiola és humil. I els humils, triomfen. Una bona lliçó per altres equips, pel Barça... i per tots nosaltres.

Creació de la persona

Miguel de Unamuno, amb bon sentit de l'humor, parlava amb una senyora sobre si venim del "mono". Li va dir que ell no, però no sabia si ella procedia del "mono". Era una senyora "mona".

Déu, que ha creat el món a partir del no-res, és també el creador de l'ànima humana. La persona humana té, en Déu, la seva causa.

Jaume Balmes posa a la nostra consideració crítica aquest argument:
"Per tal de convèncer-se d'aquesta veritat no cal sinó recordar que hem vingut al món per mitjà d'una dona, que aquesta dona ha tingut també els seus pares, i aquests, d'altres; i com que anant reculant hem d'arribar a uns pares que no van tenir altres pares, és forçós admetre que els primers foren creats per Déu. Això no admet rèplica".

La reflexió crítica sobre el mencionat argument de Balmes és suficient per fer-nos percebre que l'origen de l'home ha d'estar en Déu, el qual en última instància és creador.

dimarts, de juliol 19, 2011

Les 8 del matí

Bona hora per començar la feina. El Barça, tan estimat, va iniciar el seu treball a les 8 del matí. La nova temporada començava la mateixa hora que Els matins de TV3 en l'última setmana de Josep Cuní a la cadena pública.

La nova campanya del FC Barcelona és la quarta de Guardiola al capdavant. Una temporada en què es lluitaran pels sis títols i en què hi haurà clàssics contra el Madrid aquest mateix agost.

Una temporada apassionant. El futbol genera il·lusió. El Barça ja camina...

Darren Clarke guanya l'open britànic als 42 anys

Hi ha qui li agrada molt mirar el DNI però dins de cada persona hi ha les seves circumstàncies. Darren Clarke amb 42 anys va guanyar l'open britànic de golf. Té la mateixa edat que el bisbe més jove d'Espanya, Mons. Xavier Novell, però en aquest cas, ell podríem dir que és un veterà, al costat d'altres golfistes i que ha hagut d'esperar més de 20 anys com a professional per endur-se la gerra de plata de guanyador de l'open per primera vegada.

En el golf, com en alguns altres esports o feines, l'edat no importa tant. Però es fa difícil que un jugador que no ha guanyat mai un campionat de màxim prestigi ho aconsegueixi després de tant de temps.

Un metge oculista em va dir que els 42 anys és l'edat en què acaba d'alguna manera part de la joventut perquè a partir d'aquesta fita, aproximadament, cal posar-se ulleres de vista cansada. Clarke es va endur més d'un milió d'euros per vèncer en aquest campionat. Amb aquestes xifres i el prestigi que suposa la victòria, segur que intentarà repetir la gesta en una nova ocasió. Amb vista cansada o sense, el que està clar és que intentarà seguir afinant la punteria. Clarke ho té clar.

Els atributs de Déu

Quins atributs té Déu? Déu, en primer lloc podem dir que és etern, perquè no havent estat creat, no té ni principi ni fi. Diu el salm 102 (v. 28): "Tu ets sempre el mateix i els teus anys no tindran fi".

Déu té un poder sense límits, és omnipotent, perquè ha creat a partir del no-res. Allà on no hi havia res, Déu hi ha posat matèria. "El fuster, posem per cas, no construeix una taula sinó disposa de la fusta necessària; però no existir res, dir faci's i fer-se d'una manera sobtada, vol dir posseir un poder sense límits. Això és el que va fer Déu, i no amb coses de poca importància, sinó amb totes les coses del món" (Jaume Balmes). Per això l'Evangeli de sant Lluc (Lc 1, 37) expressa: "Per a Déu no hi ha res impossible". Diu sant Pau (Rm 1, 20): "D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades".

A més, Déu és immens: "El Senyor és gran i digne de tota lloança. La seva grandesa no té límits" (Sl 145, 3). Déu és just i sant. Déu és bondadós, perfecte i misericordiós.

En definitiva, aquests són els atributs de Déu.

dissabte, de juliol 16, 2011

L'existència de Déu

Molts es manifesten agnòstics o fins i tot ateus. També molts, expliquen amb convenciment que són creients. Així, la qüestió de l'existència de Déu no deixa indiferent a ningú. Tothom vol saber d'on ve i on va.

El nostre món, però, prou ordenat i bell, ens pot fer palpar que no tot és fruit de la casualitat. Si l'home ordena el trànsit amb les senyals i hi ha milers de trajectes ordenats, també podem deduir que hi ha un Creador que ordena l'Univers amb lleis físiques que es compleixen inexorablement. Per tant, veient com es comporta la natura, jo noto com no tot és fruit de l'atzar. Només observant el dia i la nit, detecto un ordre. Així, són molts els filòsofs que s'han plantejat i se segueixen plantejant aquesta pregunta: existeix Déu?

Jaume Balmes, il·lustre pensador del segle XIX, posava aquest exemple:
Si veiéssim un palau molt gran, molt bell, agençat amb molta riquesa, no diríem que és un home sense seny el qui afirmés que aquell palau, aquelles joies, aquells ornaments, ningú no els ha fabricat i ordenat? Doncs bé, el món és aquest superb palau: el sol il·lumina el dia, la lluna de nit; el cel és ple d'estels; la terra és plena d'homes, animals i plantes; el mar i els rius de peixos; l'aire d'ocells; les estacions es succeeixen unes a altres amb un ordre admirable; en les entranyes de la terra hom troba or, argent, tots els metalls, les pedres precioses; i un món amb tanta riquesa, de tanta bellesa i meravella, no ha de tenir un criador i ordenador?

En definitiva, Jaume Balmes marca un gol per l'esquadra a l'hora de resoldre aquest dubte. A la vegada ens dóna una assistència magnífica per comprendre raonablement l'existència de Déu. Aquest crac català sortit del planter de Vic, no ha fallat en la seva punteria i, per tant, li podem agrair la jugada.

Quatre barres, quatre diaris en català

N'hi ha més, però són quatre els diaris més concorreguts en català: el Periódico, La Vanguardia, l'Ara i el Punt Avui. En l'últim any hi ha hagut una reestructuració, com en tantes empreses o sectors. Ha nascut La Vanguardia en català, ha aparegut l'Ara i s'està a punt de fusionar el Punt amb l'Avui.

Bon símptoma pel català ja que segur que aquesta empresa de tenir els diaris més potents en la nostra llengua, com va dir Quim Monzó, no s'ha fet per motius estríctament patriòtics sinó comercials. Els diaris esmentats segueixen línies diverses. Personalment valoro l'esforç de tots. La competència és bona i els emfocaments, comercialment intel·ligents.

En ràdio tenim dues emissores generalistes molt potents: Rac 1 i Catalunya Ràdio. Asseguren que molta gent s'informi o s'entretingui en la nostra llengua. A més, Catalunya Informació segueix guanyant audiència per la seva agilitat i seriositat, per un estil fidel als principis de coherència i servei a l'oient.

En televisió anirà creixent 8tv. Hi ha espai per més d'una televisió en català, segur. Per això, el Grup Godó aposta per reforçar el seu canal amb persones de renom com Josep Cuní.

A internet hi ha molts mitjans en català. Vilaweb, el Singular digital, el Nació digital, el Debat, etc., etc. L'oferta és gran i força ben treballada. El 3cat24.cat fa la seva funció. Per tant, la llengua catalana es veu afavorida i segueix progressant. Penso sincerament que no morirà. Es pot extendre el seu ús social i si es veu recolzada per entitats de prestigi com Òmnium, encara té marge de creixement.

La música en català també s'ha revaloritzat. Però, tot plegat no és fruit de l'atzar. Moltes persones treballen cada dia perquè això sigui possible. Molta gent emprèn cada dia projectes eficaços en el nostre idioma. I aquest fet dóna esperança, molta esperança, perquè el català no només no mori sinó que pugui arribar a ser la llengua de més persones. Per tant, potser ara ens trobem en una època que podríem anomenar de "Revitalització" o de "Nova Reinaixença".

dijous, de juliol 14, 2011

Per què tanta gent ha deixat d'anar a missa?

Les persones poden arribar a deixar coses valuoses, però les imprescindibles mai. Una persona menja cada dia. Són excepcionals els dies que no dina, perquè el dinar és un àpat necessari per a l'individu. Igualment, la missa era abans una celebració entesa com a imprescindible pel batejat. Es feia estrany que una persona no anés a missa un diumenge i, si ho feia, sempre era per algun motiu de causa major.

L'evidència, d'aquesta manera, demostra que moltes persones, paulatinament, han anat deixant d'anar la missa. No conec ningú, però, que hagi dit: deixo la missa perquè em fa mal, perquè perjudica la meva vida, perquè m'és un estorb, perquè no val res... En canvi, sí que molta gent ha dit: la missa és avorrida, la missa és pesada, falta animació, etc.

De fet, la missa, l'Eucaristia, és una acció de gràcies. És una trobada amb l'Amic, amb Jesús. Us imagineu que dieu a un amic: ja no et vinc a veure perquè fer-ho se'm fa avorrit, se'm fa llarg, etc. I l'amic us pregunta: una trobada de menys d'una hora a la setmana se't fa llarga? Jo que vaig donar la vida per tu i no vols ni venir-me a escoltar i compartir un sopar? No t'entenc, ens diria. I és que per Jesús nosaltres som els seus amics, així ens tracta: "Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare" (Jn 15, 15).

Molts han deixat d'anar a missa però alguna cosa deu trobar a faltar la nostra societat quan creix la taxa d'individus pendents de la droga, del vici, quan es cometen tants avortaments, quan falta tant d'afecte entre les persones, quan no es respecta el pròxim, quan hi ha tant dolor... Sí, també hi ha gent que va a Missa que és tan pecadora o més que la que no hi va, segur, però la missa, aquesta trobada amb l'Amic, és precisament el moment propici pel canvi, per la conversió, pel voler començar de nou.

Així, la missa, sempre fa un bé. A un amic, si de veritat és amic nostre, sempre tenim ganes de veure'l, sempre ens sentim bé al seu costat, sempre en volem més. En canvi, sembla que d'aquest Amic anomenat Jesús, molts se n'hagin oblidat.

Però el cert és que el món es troba com la samaritana (Jn 4). Necessita aigua, però una aigua que saciï. I Jesús és aquesta aigua viva, el camí, la veritat i la vida. Per això Jesús no es cansa de dir: "Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi". (Ap 3, 19-20)

Per què Guardiola és filòsof del futbol?

Ibrahimovic la va encertar. Guardiola és un filòsof del futbol perquè realitza un "estudi metòdic i crític de la realitat del futbol, del coneixement i l'acció, que aspira a donar-ne l'explicació darrera i a orientar el joc del futbol". I entre els seus pensaments n'hi ha un de decisiu, de genial: millorar el joc. Ja ho va dir Jaume Balmes a El criterio: "En totes les qüestions hi ha un punt de vista principal, dominant; en ell es col·loca el geni. Allà hi ha la clau, des d'allà ho domina tot". Aquest aspecte, el de millorar el joc, que podria semblar complementari, és el més decisiu de tots. En el futbol qui guanya, en la immensa majoria de les vegades, és qui juga millor i prova d'això són els resultats obtinguts pel Barça de Guardiola.

Aquesta passió de Guardiola per millorar el joc es complementa amb la voluntat efectiva de cuidar els actors. Qui pot millorar el joc? Els jugadors a través del seu engranatge col·lectiu. Guardiola els dóna confiança i mitjançant el treball els dóna arguments de la manera sobre com jugar millor. Aquesta aspiració del tècnic fa que els jugadors tinguin sentiments favorables en pro de l'equip. Els individualismes són apartats per Guardiola (Eto'o, Ibra, etc.). Guardiola vol jugadors d'equip, que treballin per l'equip i que, amb humilitat, contribueixin a fer de l'equip, una màquina de jugar bon futbol. Guardiola no mira cap més interès que el de millorar el FC Barcelona des de l'essència.

L'estabilitat de l'equip de Guardiola és tal perquè el de Santpedor motiva els seus jugadors i els dóna confiança. Té en compte els seus sentiments, els recolza en moments difícils i no fa distincions entre jugadors del planter o fitxatges milionaris. Guardiola posa en harmonia la raó i els sentiments per tal que en surti la millor simfonia futbolística.

Jaume Balmes (1810-1848): un pensador catòlic

Mn. Josep M. Montiu de Nuix.- El dia 28 d’agost del 2010 es van complir els dos-cents anys del naixement de Jaume Balmes. Des de aleshores, durant l’any 2010 i especialment durant el 2011, programats en cosa d’uns dotze mesos, en diferents punts de la geografia catalana s’estan celebrant diversos actes commemoratius del bicentenari del naixement d’aquest il·lustre català.

Jaume Balmes per a Catalunya és un català universal, una imatge escultòrica de Crist, un temple de Déu, una catedral gòtica, una casa d’or, un joiell, un diamant, un brillant formós, una perla fina, un tresor, un cim nevat, un lliri, l’elevació de l’àliga, una simfonia, una harmonia clàssica, una poesia, un intel·lectual, un filòsof, un savi, una meravella angèlica, un sacerdot de Crist, un home de Déu.

Balmes i casa nostra
Jaume Balmes està especialment relacionat amb la diòcesi de Vic, però també té connexió amb la diòcesi de Solsona. Representa una part important de la història eclesiàstica de Catalunya i, particularment, de les de Vic i de Solsona, per raó de la gran repercussió de la seva obra.

Jaume Balmes va néixer a Vic, on va viure un grapat d’anys i on el dia 9 de juliol de 1848 va morir. Eclesiàsticament pertany a Vic. Part dels seus estudis els va fer al Seminari de Vic, diòcesi on va ser ordenat sacerdot, on va ser capellà diocesà i on estava incardinat. L’any 1825 va rebre la tonsura a Solsona. El dia 1 de desembre de 1833 el bisbe li donaria els ordes menors al saló de sínodes del palau episcopal de Solsona. El dia 21 de desembre de 1833 el bisbe de Solsona li va conferir el subdiaconat. El gran poeta Verdaguer opinava: En aquesta ordenació es van presentar junts els dos homes més grans de la Catalunya d’aquella època, en saviesa, Balmes, i, en santedat, sant Antoni Maria Claret. Balmes també està relacionat amb Solsona a través de la ciutat de Cervera. Jaume Balmes havia estudiat a la Universitat de Cervera, on l’any 1833 es va doctorar en Teologia i l’any 1835 en Dret Canònic. Amb tot, Balmes és més conegut com a filòsof i com a apologeta (defensor de la religió catòlica).

Balmes, testimoni de Crist
El gran biògraf i coneixedor de Jaume Balmes és el P. Ignasi Casanovas. La seva biografia continua essent la més important al respecte. Notem que el pare Casanovas va ser un dels intel·lectuals jesuïtes més importants i més preparats de la seva època. Certament que només a l’Església pertany dir qui es realment sant. Però també és cert que, de tota manera, no deixa de ser interessant saber què pensava sobre Balmes el P. Casanovas, almenys per a poder tenir una orientació sobre si Balmes va ser una bona persona, un testimoni de Crist. Casanovas deia: «Balmes no solament tenia una voluntat forta, sinó una voluntat bona; no solament va ser un heroi, sinó que va ser un sant.» Això reforça, doncs, la idea opinable que Jaume Balmes va ser molt bona persona, un bon cristià, un bon catòlic, algú molt exemplar, un model.

Balmes, sacerdot
En la impossibilitat de fer breument una descripció completa de la seva vida sacerdotal, consideraré Jaume Balmes en relació a la Sagrada Eucaristia. Es diu en la biografia que de Balmes va fer el P. Casanovas: «Record especial ha deixat en mi la devoció amb què celebrava el
sant sacrifici de la missa. S’hi preparava amb mitja hora d’oració i donava gràcies per espai d’una altra mitja hora. A l’altar era extraordinària la seva atenció.» Balmes va ser un model de sacerdot.

Balmes, geni
Balmes va ser un autèntic geni, un dels mortals que pot rebre aquesta denominació tan i tan extraordinària. Balmes va ser un dels intel·lectuals més importants del segle XIX a Espanya. A Catalunya figura al costat de Gaudí, de Verdaguer...

Balmes, humà
Balmes té una peculiaritat fantàstica, que és recollida sota l’expressió Doctor Humanus, el Doctor Humà. Es tracta de la seva gran humanitat, el seu reconeixement de la importància del sentit comú, de ser persones sensates, de les capacitats naturals de la persona humana, de la importància de les ànimes senzilles, etc. El seu pensament alhora que genial és d’un gran reconeixement de la grandesa de la persona humana, infonent serenitat, pau, goig, confiança, elevació. Balmes és el pensador que sap veure l’enteniment humà en la seva veritable vàlua.

Balmes, actual
Balmes com a pensador és molt actual, perquè no es va fixar pròpiament en el passat, en el present o en el futur, sinó en allò que és etern i que, per tant, no passa, sinó que és sempre actual. El seu pensament va girar entorn dels grans temes, allò que sempre interessa a l’ésser humà. També és actual perquè es va anticipar al seu temps en moltes qüestions, alhora que també va aconseguir de renovar el pensament de la seva època.

Jaume Balmes amb el seu llibre El criterio va ensenyar a pensar, a caminar per aquesta vida amb sentit comú, amb una raó orientada a la veritat, en harmonia amb la bellesa i amb la bondat. Aquest llibre representa una orientació extraordinària i assequible per als homes d’avui. Una opinió discutible del savi P. Ignasi Casanovas pot servir per a adonar-nos que som davant una obra importantíssima —a més, personalment, no l’he vista mai superada i penso que és d’una actualitat i d’una capacitat de fer el bé molt adient per al moment actual—: «Hem dit en un altre lloc, i ho tornem a repetir ara, que no s’ha escrit obra pedagògica més sòlida, més completa i més natural que El criterio.» Balmes s’hi referia dient que era un sistema molt nou per a dirigir l’enteniment, un gran invent, una cosa que abans no existia: «En aquesta obra es fa un assaig per a dirigir les facultats de l’esperit humà mitjançant un sistema diferent del seguit fins ara.»

Exemples del fer intel·lectual de Balmes
Com a filòsof, Jaume Balmes va demostrar per la pura raó l’espiritualitat i immortalitat de l’ànima humana, l’existència de Déu i els seus atributs... És autor de llibres com Filosofía elemental», Filosofía fundamental (la seva principal obra filosòfica), a més del que ja hem esmentat.

Com a apologeta va donar arguments importants per a creure en Déu, en Jesucrist i en l’Església. El seu pensament es resumeix en l’expressió: «La religió catòlica és la veritat.» Afirmava també que un nen amb el catecisme s’eleva molt més amunt sobre les grans qüestions que no pas els savis no cristians. Jaume Balmes va comprendre que el catolicisme havia posat el llistó intel·lectual molt amunt, a l’alçada més gran. Tot el pensament humà al costat del pensament catòlic li semblava un joc de nens. És autor de la gran obra El protestantismo comparado con el catolicismo, també de La religión demostrada al alcance de los niños...

Com a polític va procurar la conciliació dels carlins amb els lliberals.

Un text de Balmes
«Criteri és un mitjà per a conèixer la veritat. La veritat en les coses és la realitat. La veritat en l’enteniment és conèixer les coses tal com son. La veritat en la voluntat és voler-les com és degut, conforme a les regles de la sana moral. La veritat en la conducta és obrar per impuls d’aquesta bona voluntat. La veritat en proposar-se un fi és proposar-se el fi convenient i degut, segons les circumstàncies. La veritat en l’elecció dels mitjans és elegir els que són conformes a la moral i condueixen millor al fi. Hi ha veritats de moltes classes, perquè hi ha realitats de moltes classes.»

Hi ha també moltes maneres de conèixer la veritat. No totes les coses s’han de mirar de la mateixa manera, sinó de la manera que cada una d’elles es veu millor. A l’home li han estat donades moltes facultats. Cap no és inútil. Cap no és intrínsecament dolenta. L’esterilitat o la malícia els vénen de nosaltres, que les utilitzem malament. Una bona lògica hauria de comprendre l’home sencer, perquè la veritat està en relació amb totes les facultats de l’home. Tenir cura de l’una i no de l’altra és a vegades esterilitzar la segona i frustrar la primera.

«L’home és un petit món; les seves facultats són moltes i molt diverses; necessita harmonia, i no hi ha harmonia sense encertada combinació, i no hi ha encertada combinació si cada cosa no està en el seu lloc, si no exerceix les seves funcions o les suspèn en el temps oportú. Quan l’home deixa sense acció alguna de les seves facultats, és un instrument al qual falten cordes; quan les utilitza malament, és un instrument destemprat. La raó és freda, però hi veu clar; cal donar-li calor, i no ofuscar la seva claredat; les passions són cegues, però donen força, cal donar-los direcció i aprofitar-se de la seva força.

L’enteniment sotmès a la veritat; la voluntat sotmesa a la moral; les passions sotmeses a l’enteniment i a la voluntat, i tot il·lustrat, dirigit, elevat per la religió: aquí hi ha l’home complet, l’home per excel·lència. En ell la raó dóna llum, la imaginació pinta, el cor vivifica, la religió divinitza.»

dilluns, de juliol 11, 2011

Paciència, la virtut dels forts

Una mare em deia que el seu fill, després d'estudiar, no tenia feina. I que volia presentar-se a unes oposicions per mosso d'esquadra perquè volia fer alguna cosa. Li he preguntat: - Què li agrada al seu fill? La senyora m'ha respost: Allò que va estudiar, és a dir, arquitectura.

En el nostre temps, doncs, és important la paciència. Si un pot esperar, millor que esperi. Amb fortalesa, humilitat i sobrietat. Esperar és una tasca difícil. No fer-ho, comporta desenganys i amb el temps penediments. Mai com ara, potser, la paciència havia estat tan necessària.

En un moment en què per internet podem trobar més ràpid que mai una informació, en la vida real podem anar més lents que mai en trobar feina de la nostra vocació. Però val la pena trair-se a un mateix? L'experiència em diu que no. Si un té opció d'esperar, sempre pot formar-se, perfeccionar-se. I formar-se també en la paciència és un gran aprenentatge.

La paciència és signe de fortalesa. Comporta dolor, fins i tot ansietat. Però si sabem ser pacients, sabrem ser eficients el dia que puguem demostrar els talents de la nostra vocació.

divendres, de juliol 08, 2011

Jaume Balmes i El criterio

Jaume Balmes va néixer el 28 d'agost del 1810. Des del 28 d'agost del 2010 va iniciar-se una sèrie d'activitats per recordar el filòsof i teòleg català nascut a Vic i mort a Barcelona el 9 de juliol de 1848.

Mn. Josep M. Montiu va publicar un article en dues parts a les pàgines centrals del Full Diocesà Vic-Solsona del 19 i del 26 de juny del 2011 que refereixen amb molta bellesa i claredat el paper d'aquest geni: "Balmes com a pensador és molt actual, perquè no es va fixar pròpiament en el passat, en el present o en el futur, sinó en allò que és etern i que, per tant, no passa, sinó que és sempre actual".

Jaume Balmes va publicar El criterio el 1845. Segons Mn. Montiu, el llibre assolir aquests objectius: "Va ensenyar a pensar, a caminar per aquesta vida amb sentit comú, amb una raó orientada a la veritat, en harmonia amb la bellesa i amb la bondat".

En els següents paràgrafs recollim algunes idees de El criterio, una obra que es pot trobar gratuïta a internet i la qual pot ser en molts aspectes, encara vàlida pel ciutadà d'avui. Com diu Mn. Montiu: "Aquest llibre representa una orientació extraordinària i assequible per als homes d’avui".

Sobre la vocació:
"Cada cual ha de dedicarse á la profesion para la que se siente con mas aptitud. Juzgo de mucha importancia esta regla; y abrigo la profunda conviccion de que á su olvido se debe el que no hayan adelantado mucho mas las ciencias y las artes. La palabra _talento_ expresa para algunos, una capacidad absoluta; creyendo equivocadamente que quien está dotado de felices disposiciones para una cosa lo estará igualmente para todas. Nada mas falso; un hombre puede ser sobresaliente, extraordinario, de una capacidad monstruosa para un ramo, y ser muy mediano y hasta negado con respecto á otros."

"La inclinacion muy duradera y constante hácia una ocupacion, es indicio bastante seguro de que nacimos con aptitud para ella".

Els perills de la sobreinformació:
"Los que no atienden sino flojamente, pasean su entendimiento por distintos lugares á un mismo tiempo; aquí reciben una impresion, allí otra muy diferente, acumulan cien cosas inconexas que léjos de ayudarse mutuamente para la aclaracion y retencion, se confunden, se embrollan y se borran unas á otras."

Sobre com atendre a les persones:
"El hombre atento posee la ventaja de ser mas urbano y cortes; porque el amor propio de los demas se siente lastimado, si notan que no atendemos á lo que ellos dicen. Es bien notable que la urbanidad ó su falta, se apelliden tambien atencion ó desatencion."

Les petites veritats
Explica Jaume Balmes a "El criterio", que "La perfecció de les professions depèn de la perfecció amb la qual es coneixen els objectes d'elles". Per tant, és imprescindible, diu, conèixer les petites veritats, aquelles que es perceben, sobretot, a través del coneixement pràctic.

Balmes posa els exemples de l'agricultor o del fuster. Hi ha moltes "petites veritats" que depenen de l'experiència o del coneixement i que és important saber-les. I cada tema en té moltes, cada professió n'està plena. Per això, és important que hi hagi emprenedors, però encara és més important que aquests emprenedors coneguin les petites veritats de cada professió o ofici.

Ja ho diu el llibre dels Proverbis (Pr 15, 22): "Sense deliberació, fracassen els projectes; amb nombrosos consellers, arriben a bon terme."

Benet XVI: "Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell"

Diu Benet XVI en l'encíclica Caritas in veritate (Punt 1): "Cadascú troba el seu bé assumint el projecte que Déu té sobre ell, per a realitzar-lo plenament: en efecte, troba en aquest projecte la seva veritat i, acceptant aquesta veritat, es fa lliure (cf. Jn 8,32)".

Una vocació és la que cadascú té en aquesta vida, particular, diferent, amb matisos. Hi ha qui té vocació de metge, hi ha qui té talents per ser un bon paleta, un altre per ser... Tots hem de descobrir la nostra vocació i posar-la al servei de la societat. Sant Pau exhorta (Ef 4, 1-3): "Us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau".

Per altra banda, com a cristians, tenim la vocació a la santedat. A viure l'amor de Déu, a fer-lo present en les nostres vides i en saber estimar amb els mateixos sentiments que Jesús. Diu sant Pau en la seva carta als Efesis: "Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls". (Ef 1, 4)

Per tant, una doble vocació. La particular i la comuna. A més, també hi ha l'estat de vida al qual som cridats. Alguns diuen sí a Jesús i ho deixen tot per la seva causa. Altres, cridats al matrimoni, formen una família, etc.

És important discernir la pròpia vocació particular. És a dir, distingir allò pel qual estem cridats a ser lliures. El nostre bé. El bé de la nostra societat per mitjà de nosaltres. Gran part de la nostra felicitat depèn d'això, de no equivocar-nos.

dijous, de juliol 07, 2011

Necessitem acompanyament espiritual?

Hi ha algun equip de primera divisió sense entrenador? Pot un equip jugar sense entrenador a la banqueta? Per què cada equip necessita un bon entrenador? D'igual manera, pot una persona viure i progressar en la seva fe sense un director espiritual? Pot una persona jugar bé en la partida de la vida, sense els consells d'un acompanyant?

El llibre Siràcida, ja en l'Antic Testament, adverteix (Sir 37, 12-15):
"Vés a veure sovint algun home fidel,
que sàpigues que guarda els manaments,
que comparteix els teus anhels
i que, si de cas ensopegues, compartirà el teu sofriment.
I, al capdavall, fes cas del consell del teu cor,
que no tens ningú més fidel que ell.
Sovint t'advertirà millor
que set sentinelles posats a dalt d'una torre per a vigilar.
Però, per damunt de tot, prega a l'Altíssim
perquè dirigeixi els teus passos pel camí de la veritat."

Sant Pere Alcántara diu que no es pot caminar sense un bon guia perquè "una de les coses més difícils que hi ha en aquesta vida és saber anar a Déu i tractar-lo familiarment". Santa Teresa explica que un bon director espiritual ajuda a avançar més ràpidament a la unió amb Déu.

Joan Pau II, en una carta als seminaristes d'Espanya del 8 de novembre del 1982, comenta: "En la pròpia vida no hi falten foscors i fins i tot debilitats. És el moment de la direcció espiritual. Si es parla confiadament, si s'exposen amb senzillesa les pròpies lluites interiors, sempre es tira endavant, i no hi haurà obstacle ni temptació que aconsegueixi apartar-vos de Crist".

El punt 2690 del Catecisme explica:
"L'ànima que vol avançar en la perfecció, segons el consell de sant Joan de la Creu, ha de "considerar bé en quines mans es posa, perquè de tal mestre, tal deixeble; de tal pare, tal fill". I encara: "El director no sols ha de ser savi i prudent, sinó també experimentat (...). Si el guia espiritual no té l'experiència de la vida espiritual, és incapaç de conduir-hi les ànimes que Déu, malgrat tot, crida, i ni tan sols les comprendrà."

En conclusió, tenir un suport per comentar les dificultats i corregir-se és essencial per tirar endavant en la vida de la fe. Així com un equip necessita un bon entrenador, un cristià necessita un bon director espiritual.

La trobada personal amb Jesús

Era l'estiu i buscava. Tenia 14 anys. Vaig descobrir l'amor de Déu. Sense esperar-ho, vaig trobar-me personalment amb Jesús. Com? Llegint vides d'algun sant i pregàries diverses. La meva vida va canviar. Vaig començar a descobrir la pregària i a resar. El fet d'anar a missa es va convertir en una decisió pròpia, joiosa i alegre. Servir a la família i als altres era ja una manera d'entendre la vida, perquè Jesús havia canviat la meva vida. L'important era "donar", no pas "tenir".

Malgrat tot, han passat els anys i les intermitències d'aquest món així com les seves circumstàncies i atraccions no sempre m'han tingut arrelat a Crist. No sempre he viscut l'amor incondicinal. Sense adonar-me'n, me n'he allunyat a vegades. Però quan sembla que hi ha un abisme davant meu, sento un xiuxiueig: "Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi". (Ap 3, 20)

Torno a obrir la porta, torno a tenir aquesta trobada personal amb Jesús. Però vull que sigui sovint aquesta trobada. No vull que l'amistat es trenqui sota cap circumstància. Al contrari, vull obrir la porta a Crist cada dia. Vull ser ferm en la prova, sofert en la dificultat. Qui em sostindrà? La segona carta de Pere em respon:

"Heu de treballar amb tot l'esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini d'un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu, és un curt de vista, i s'oblida que ha estat purificat dels seus pecats d'altre temps. Per tant, germans, esforceu-vos més encara per refermar en vosaltres la crida i l'elecció de Déu; si ho feu així, mai no caureu, i us serà concedida generosament l'entrada al Regne etern del nostre Senyor i salvador Jesucrist."

I després dels desenganys... què?

El nostre món ens promet èxits si... però malgrat tot, no tenim res assegurat. Som fràgils. Hem intentat una i mil vegades assolir objectius, però pel camí hem perdut coses més valuoses. Què en treu l'home de guanyar el món si perd la seva ànima? Què en treu una persona de triomfar en una empresa, si es trenca la família? Què en treu una persona d'aconseguir plaers si queda com buida per dins? Quantes vegades ens hem sentit desenganyats? Quantes vegades una notícia ens ha deixat en fora de joc? Com podem reconstruir-nos després de tants miralls trencats?

La lògica humana és dèbil. Podem fer càlculs però poques vegades es compleixen. Què podem fer? Quin és el sentit de la nostra vida? Els llibres d'autoajuda no sacien la nostra set profunda. Estem fets per l'amor i l'amor està fet nosaltres.

I si és així, per què és més feliç si un pensa en "donar" que en "tenir"? Per què el nostre món més com és? Qui ens saciarà?

Podem obrir-nos a la possibilitat que hi ha algú que ens estima incondicionalment? Podem dir a un tal Jesús: Jesús, si existeixes et vull conèixer? Podem tenir aquesta humilitat? De fet, no hi perdem res. Després de tants fracassos, ja no ve d'un. Com més anys passen, més ferides acumulem. I, malgrat tot, algunes persones ens expliquen que, després de conèixer Jesús, els ha passat com l'home que troba un tresor amagat en un camp. Ven tot el que té i se'n va a buscar aquest tresor? Què té Jesús que no tinguin altres personatges de la història? Per què ha transformat tantes vides i en segueix transformant?

Diu la carta de Joan que "Qui no estima, continua mort". És que no hem estimat nosaltres? Per què Vittorio Messori va canviar el seu parè? "Pensava que qualsevol dimensió religiosa pertanyia a un món passat, al qual un jove modern com jo no podia prendre seriosament. (...) L'Evangeli era per mi un objecte desconegut: mai l'havia obert malgrat tenir-lo a la meva biblioteca, perquè pensava que formava part del folklore oriental, del mite i de la llegenda."

"Quan, en reflexionar sobre l'Evangeli per intentar conèixer millor el missatge de Jesús, em vaig adonar que el Déu de Jesús és un Déu que va voler necessitar als homes, que no va voler fer-ho tot sol, sinó que va voler confiar el seu missatge i els signes de la gràcia -els sagraments- a una comunitat humana. És a dir, si un reflexiona bé, accepta l'Església no perquè l'estimi, sinó perquè forma part del projecte de Déu. M'ha constat molts anys però ara estic convençut que sense la mediació d'un grup humà, en el fons no ens prendríem seriosament la mediació de Jesús."

Sí, és veritat, sols no podem caminar. Necessitem algú que ja hagi fet el camí abans. Diu Mons. Xavier Novell a "Carta a los jóvenes": "Si no tens un bon guia que t'ajudi a caminar, que et faci descobrir un atractiu i una certesa cada vegada més grans, i que t'animi quan et sentis temptat a abandonar, estàs perdut".

Sols res no podem, i menys després de tants desenganys, de tants dolors i de tants fracassos. Però Jesús és capaç de renovar-nos per dins, d'ajuntar la nostra fragilitat i de donar-nos un cor nou i una mirada nova. Fixeu-vos què diu Jesús a Nicodem a l'Evangeli de Joan:

"De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit. No t'estranyis que t'hagi dit: "Cal que nasqueu de dalt." El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.

Nicodem li replicà:
--Com pot ser tot això?

Jesús li respongué:
--I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni. Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure'm quan us parli de les celestials? Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home.

I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna.

Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.

dimecres, de juliol 06, 2011

El meu condol a Arcadi Oliveras, a tota la família i amics

La meva ignorància feia que no sabés que el fill d'Arcadi Oliveras hagués traspassat. Al cel sigui. El meu condol a l'Arcadi i a tota la família. He llegit la notícia al Periódico fa uns moments. Estic colpit. Un càncer se l'ha endut als 27 anys, a la flor de la vida i acabat de casar. Ho lamento amb tot el cor i amb tota la meva ànima. La vida és breu, a vegades massa, i el dolor malauradament massa fort. No l'entenem massa. Jesús a la creu va morir injustament i amb massa dolor. És un misteri el mal i no tenim res garantit en aquesta vida. Tot ho haurem de deixar. Potser per això, les paraules que he llegit aquesta tarda de la primera carta de Pere tenen una nova força:

"Revestiu-vos tots d'humilitat els uns envers els altres, perquè Déu s'enfronta als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia. Per això, humilieu-vos i sotmeteu-vos a la mà poderosa de Déu, i ell us enaltirà en el temps que té fixat. Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres.

Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe. Ja sabeu que la comunitat de germans estesa arreu del món ha de suportar els mateixos sofriments. I, després que haureu sofert per poc temps, el Déu de tota gràcia, que en Jesucrist us ha cridat a la seva glòria eterna, us refarà les forces, us enfortirà, us refermarà i us donarà un fonament segur. D'ell és el poder per sempre. Amén."

Possible resposta d'Arcadi Oliveres: l'economia de comunió

El passat 27 de juny feia dues preguntes a Arcadi Oliveres. Vaig intentar contactar-hi personalment enviant un correu a Justícia i Pau, però, de moment, encara no he rebut resposta. Una de les preguntes que feia a l'Arcadi era la següent:

Si el capitalisme cal canviar-lo, quin sistema econòmic utilitzaria que fos més just i més eficient?

Llegint el Catalunya Cristiana d'aquesta setmana sembla que trobo una solució vàlida, engrescadora, positiva i diàfana en la possibilitat d'una altra manera d'entendre l'economia: l'economia de comunió (EdC). És a dir, una economia que promou la cultura del "donar" i, com diu Josep M. Amorós, representant català a l'assemblea d'EdC al Brasil, contraposada a la cultura del "tenir":

"Arran de l'encíclica de Benet XVI, Caritas in veritate, que anomena l'economia de comunió com una tercera via en contraposició al capitalisme i al comunisme, de cara a una economia més humana i solidària." (Josep M. Amorós)

Però, què és l'economia de comunió? És una manera diferent d'entendre l'economia. Josep M. Amorós ens ho detalla al Catalunya Cristiana:

"Es basa en una forma d'entendre l'economia i l'empresa. Té alguns aspectes vinculats a l'economia convencional, és a dir, és una economia que es mou dintre del marc de l'conomia de mercat i, des d'aquest punt de vista, recull molts dels seus elements, com pot ser la lliure associació, que les empreses són amb ànim de lucre, que tenen una finalitat de produir béns i serveis... potser el que la diferencia són les finalitats.

En aquest tipus d'empresa la persona i les relacions dintre de l'empresa són cabdals, des d'un punt de vista dels objectius de l'empresa. En aquest sentit, es té en compte la preservació de llocs de treball, la creació d'ocupació o la creació de riquesa amb finalitats socials. Són empreses que operen normalment en el mercat i que es mouen dintre de les regles de l'economia de l'empresa. Poden tenir diferents formes jurídiques: societats limitades, societats anònimes, cooperatives, associacions... però tenen una forma determinada d'entendre l'empresa.

De fet, hi ha unes línies de l'Economia de Comunió que marquen unes pautes de com s'ha de dirigir aquest tipus d'empreses. Són bàsicament cinc criteris:

1. Compromís per part de l'empresari de començar un camí de comunió i proximitat amb la comissió local i amb el moviment local i internacional de l'EdC, no només a títol individual sinó com a expressió de la comunitat empresarial.

2. Compartir les finalitats i els propòsits del projecte.

3. Obertura a compartir els beneficis, quan hi són presents, segons les tres finalitats del projecte, que són: una ajuda concreta als pobres, la formació i capacitació professional, humana i espiritual, la reinversió en el propi negoci i la remuneració del capital.

4. Inspirar la direcció del negoci d'acord amb criteris de fraternitat, segons el document de línies per dirigir una empresa d'EdC.

5. Concebre i viure en relació amb persones en situacions de pobresa en un pla de dignitat, igualtat, respecte, reciprocitat, comunió."

La idea va sorgir fa 20 anys. Va ser una iniciativa creada pels Focolars, aleshores liderats per una dona intrèpida, fundadora d'aquest moviment, Chiara Lubich, que va quedar impressionada pel contrast entre les favelas i els gratacels de Sao Paulo. Va voler fer-hi alguna cosa i va llançar el projecte perquè passés allò dels Fets dels Apòstols: "Ningú no patia necessitat". Va impulsar l'Economia de Comunió: una economia humana i solidària, basada en la fraternitat i que dóna resposta com a alternativa vàlida del capitalisme.

14 anys de capellà de Mons. Xavier Novell

Avui fa 14 anys que el bisbe Xavier Novell va ser ordenat sacerdot. Avui comença unes colònies amb nens. Pot ser bo recordar algunes de les seves frases:


Mons. Xavier Novell i Gomà, bisbe de Solsona (1969)

1 “Sempre, encara que a vegades misteriosament, evangelitzen més els cristians que viuen en comunió que els que viuen franctiradors”

2 "Aquell que no dedica un temps generós a l'Estimat, a poc a poc perd l'amor que l'havia impulsat a arriscar-se"

3 "Vull intentar que tots els capellans se sentin valorats, que el presbiteri estigui unit i content"

4 “Claveu en el vostre cor la fidelitat a Crist a través de la seva Església”

5 “Sé que és visiblement molt més fructífer acostar la gent a Crist en l'Església que no pas sense l'Església”

6 “L'oració ha canviat la meva vida”

7 “La pregària em sosté. Si no reso, tot comença a anar malament”

8 "Estic convençudíssim que Crist és l'únic salvador i que és la veritat"

9 "Primer, viure santament"

10 "Els que volem anunciar a Crist hem de donar testimoni, ser gent exemplar, que desperti interrogants"

11 "Apaguem el televisor, apaguem internet i parlem en família, visitem el qui està sol"

12 "Si no tens un bon guia que t'ajudi a caminar, que et faci descobrir un atractiu i una certesa cada vegada més grans, i que t'animi quan et sentis temptat a abandonar, estàs perdut"

Sorpresa: hi ha força gent que busca pregàries en català

Fa un any vaig tirar endavant una humil iniciativa. Em vaig adonar que no hi havia cap web en català que recollís la majoria de pregàries en el nostre idioma. Davant d'aquesta realitat vaig obrir el bloc "Per pregar", un devocionari en català que ha rebut gairebé 300 visites al mes de mitjana. En total, en aquest primer any de vida, el bloc ha tingut 3.390 visites, un nombre considerable si tenim en compte que és un material destinat a la pregària en català.

Les pregàries més visitades han estat:

Sant Rosari amb 286 pàgines vistes

Litúrgia de les hores amb 174 pàgines vistes

Ordinari de la Missa amb 166 pàgines vistes

Benedicció de la taula amb 101 pàgines vistes

Àngel de la guarda amb 84 pàgines vistes

Aquests dies hi he incorporat:



Dono gràcies a Déu per l'acollida i espero que segueixi fent bé a les persones que vulguin trobar maneres d'adreçar-se a Jesús i a Maria.