"El lema del nostre programa és “expliquem l’economia d’una manera diferent” i això és el que volem evidenciar d’entrada"
Josep Àngel Colomés.- Àlex Bosch (Barcelona, 1975). Nascut a Barcelona, però amb arrels santjoanines (Sant Joan de les Abadesses, Ripollès). A Sant Joan va començar a fer ràdio, a la Veu de Sant Joan, i també allà es va iniciar en el món semi-professional, a Ràdio Ripoll. Cap al 1998, amb la carrera de Periodisme a la butxaca, va sorgir la possibilitat d’anar a Puigcerdà a viure i treballar a Ràdio Pirineus, que aleshores estava dins del grup Ona Catalana. Des d’aleshores es va convertir en un enamorat de la Cerdanya i sobretot de la seva gent. A finals del 1999 va treballar a Onagirona, també del grup Ona Catalana, fins que li van oferir treballar a Catalunya Ràdio. Era l’any 2000. Durant els últims anys podria dir que he fet de tot, però en els últims 5 anys he estat submergit en un projecte professional molt bonic, dirigir el programa d’actualitat econòmica de Catalunya Informació, l’Economia i Empresa. La casualitat va fer que poc després d’iniciar aquesta aventura professional esclatés una crisi econòmic que només el temps sabrà dimensionar del tot.
L'economia i empresa s'emet de dilluns a divendres a 2/4 de 9. Quin és l'objectiu d'aquest programa? Com s'organitza?
Acostumo a dir que l’objectiu és, d’una banda, despertar l’interès d’aquells que no saben res d’economia (és per això que fem sempre un gran esforç pedagògic) i, de l’altra, satisfer les necessitats d’anàlisi i rigorositat dels que sí que en saben i que busquen en el nostre programa les claus per entendre què passa. El programa té dues parts molt diferenciades. Durant el primer quart d’hora expliquem què ha passat i, si cal, entrevistem algú que ens pugui interpretar els fets. La segona part, és més distesa, entrevistes, reportatges, comentaristes... També som conscients que això de l’economia pot espantar a molta gent per això a la portada del programa acostumem a explicar alguna historieta que sovint no sembla tenir cap vinculació amb el món econòmic. Una mena de divertimento que busca la complicitat de l’oient. El lema del nostre programa és “expliquem l’economia d’una manera diferent” i això és el que volem evidenciar d’entrada.
La crisi fa ja més de 3 anys que va començar. Mirant l'actualitat del dia a dia, es nota que ja s'està començant una recuperació?
Tendim a posar dates i xifres a tot. Fa 5 anys que faig l’Economia i Empresa i mai he entès perquè la gent situa l’inici de la crisi en el 2008, és a dir fa 3 anys. Triem com a data d’inici de la crisi el setembre del 2008 perquè és quan cau Lehman Brothers, però un any abans a l’estiu del 2007 ja es començava a parlar de la crisi subprime. Podríem dir que la metxa es va encendre el 2007 i que l’explosió va ser el 2008. Dit això, la veritat és que no sé com contestar a la pregunta. Fa un parell d’anys estava de moda parlar de brots verds. Es deia que a finals del 2009 començaria la recuperació. Però la realitat va deixar en evidència els que van parlar de brots verds. Ara hi ha brots verds. Clar que n’hi ha de brots verds. Alemanya rutlla bé, la Xina també (tot i que caldrà estar pendents de si esclata també una bombolla immobiliària al gegant asiàtic), els països emergents funcionen i ens poden estirar a tots plegats. Però també hi ha aspectes que ens conviden a pensar que sortir d’aquesta crisi serà llarg i complicat. El nostre principal problema és l’atur i que no tenim cap sector que sigui capaç de generar els llocs de treball que s’han perdut amb la caiguda del sector de la construcció. Tinc clar que s’ha posat en marxa una mena de recuperació econòmica, però en el cas de Catalunya i Espanya la recuperació serà molt més lenta. Parlo d’anys. Pensa que els que en saben diuen que per crear ocupació cal crèixer per sobre del 2%. La previsió per a l’economia catalana és que aquest any tanquem amb un creixement del 0’8. O sigui que va per llarg.
Quina entrevista o quin cas li sembla més paradigmàtic del món empresarial d'avui en el sentit de què s'ha adaptat per superar la crisi?
N’hi ha un munt d’empreses catalanes que fan bé les coses. El problema és que costa que surtin als titulars. Entre tots hem convertit en estrelles mediàtiques els economistes que pregonen la fi dels temps. L’autoflagelació funciona en aquest país. A l’economia i Empresa cada setmana entrevistem empreses catalanes que s’esforcen i se’n surten. Munich és una marca d’aquí que fa bé les coses, funciona bé, i vendre sabates a 150 euros en plena crisi té mèrit, no? Doncs ho fan. LetsBonus contracta cada més desenes de treballadors, ja en té vora de 300, només té un any i mig de vida i també és catalana. Com va dir un col·lega meu fa poc, fa més soroll un arbre que cau que un que creix.
En el món econòmic, nota com torna la confiança, o encara percep escepticisme?
La veritat és que aquesta crisi té un fort component psicològic. La idea que estem en crisi s’ha instal·lat. És evident que estem en crisi, però hi ha molta gent que no ho està i que actua com si ho estigués. L’estalvi de les famílies catalanes està a nivells històrics, altíssim. Hi ha un munt de diners que es reserven quan abans es gastaven alegrement. Hi ha por. Justificada o no, però, hi ha por. Confiança? Costa de recuperar. Escepticisme? Potser un pèl massa. Amb una mica menys de por potser ens en sortiríem abans.
Quins sectors creu que estan en auge en aquests moments?
És com una partida de la ruleta. Lamentablement vàrem apostar gairebé tot el nostre capital a un número, el sector de la construcció, i la boleta va anar a parar a un altre. Ara partim d’una posició de desaventatge. El que ens queda ho hem de saber jugar bé. Diuen que la indústria comença a anar una mica bé, el sector serveis diuen que és el futur, el turisme si el reconvertim... Però tothom en parla amb la boca petita perquè ningú no ho té clar.
Quins sectors creu que cal reconvertir?
El turisme n’és un. Tenim un clima privilegiat i unes possibilitats enormes. Tradicionalment hem estat un destí barat de sol i platja. Ara som un destí mitjanament car de sol i platja. Hem pujat preus però no sé si oferim alguna cosa més. Se n'omple la boca parlant d’estrelles Michelin i de grans cuiners, però això, aquesta mena de turisme arrossega una part petita del pastís turístic. El boom de la cuina catalana és un ganivet de doble fil. D’una banda és un gran anunci i de l’altra ha provocat que molta gent hagi volgut apujar-se a aquesta onada i ofereix cuina més pretensió que qualitat i no sempre es correspon amb el que es paga i aquest és el pitjor anunci que podem tenir. Hem de ser conscients de què som i qui és la nostra competència i mirar d’ajustar-nos-hi. Ara es parla molt del turisme xinès. Portar xinesos de turisme a Catalunya? Els xinesos i sobretot les xineses odien el sol, el seu cànon de bellesa implica estar blanc. Què els podem oferir, doncs? Aquí està el secret, hem d’oferir altres coses. Turisme d’experiències és un concepte que m’agrada.
És difícil tractar la informació econòmica? Li agrada?
Hauria de contestar sí a les dues preguntes. Cal un esforç per entendre la notícia abans d’explicar-la i quan ho fas mirar que s’entengui. Nosaltres, a la ràdio, parlem en segons o sigui que la cosa encara es complica més. Als diaris tens 3 o 4 columnes i inforgràfics per explicar una notícia que nosaltres condensem en minut i mig en el millor dels casos. Fàcil no és. Si li dic que suposa un repte apassionant, crec que ja responc a la segona pregunta.
A qui li agradaria entrevistar? Per què?
Quan vaig començar a fer l’Economia i Empresa vaig pensar que voldria entrevistar Jean Claude Trichet, el president del BCE. Una brillant gestió de l’equip de producció, sobretot de la Marta Jerez, va fer que un dia Jean Claude Trichet i jo estiguéssim asseguts un davant de l’altre. Allò va ser com l’Alcorcón eliminant el Madrid. Seguint el símil futbolístic li diré que m’encantaria fer una entrevista tan impossible com ho és ara que Guardiola concedeixi una entrevista individualitzada a un mitjà. El somni es diu Amancio Ortega, el senyor Zara. Però encara és més radical que Guardiola, Ortega no concedeix cap mena d’entrevista, no ho ha fet mai ni ho farà mai. Però tots necessitem somnis per continuar endavant, no?
Digui un propòsit per aquest 2011
Un d’agosarat? Que s’acabi la crisi. Però de moment, cregui’m, no passarà. Com li deia abans tots necessitem somnis per continuar endavant. Tard o d’hora ens en sortirem així que posem-nos-hi ràpid.