Els maldecaps, fins i tot en coses positives, poden fer-nos perdre el sentit de la caritat, és a dir, el sentit de saber què és prioritari. I allò prioritari és l'amor cap a aquells que necessiten aquesta acció d'amor.
Anar a missa, per tant, és un punt de partida. Pregar és un punt de partida. Formar-nos és un punt de partida. El punt d'arribada està en posar en primer lloc la caritat. Per això, Jesús alerta tantes vegades que cal vetllar perquè fins i tot, i com passa en la paràbola, els més preparats, en teoria, són els que passen de llarg a les necessitats més imperants.
No hi ha dubte que ser cristià té una essència que és la caritat. I per la caritat un no cristià pot ser cristià, pot esdevenir-ho pels fets que porta a terme. I és aquí on radica l'autèntica paradoxa.
Això no vol dir, però, que haguem de passar de la pregària o de la missa. Precisament, per estar més atents, per viure més i millor l'amor, ens va molt bé pregar, ens va molt bé trobar-nos amb Jesús, Déu pròxim, que és amor total.
Per això, el misteri de la vida, la mort, gràcies a Jesús es converteix en esperança. I la misericòrdia de Jesús es transforma sempre en un bri d'esperança, malgrat les injustícies aparents o reals que se'ns puguin clavar. Jesús va morir injustament, però per salvar-nos. I aquesta esperança ningú no ens la pot prendre. Jesús ens dóna sentit a la nostra vida i dóna sentit a qualsevol situació, per amarga que sigui. Si Jesús ha vençut la mort, gràcies a Ell, tot és diferent, tot té sentit en l'amor.
I la força que ens dóna Jesús l'hem de cultivar i practicar sobretot preocupant-nos de la nostra vida, corregint-nos, per servir millor als altres. I també, si s'escau, acceptant correccions fraternes i ajudant al pròxim tant com poguem. Així, quan en el cel estiguem amb aquells que ara trobem a faltar, tindrem una alegria que no s'acabarà perquè de Déu ens en podem fiar, Jesús no ens fallarà. Segur.