Lolo, Manuel Lozano Garrido (de Linares, Jaén, 1920-1971), per culpa d'un reumatisme articular patit progressivament des dels 20 anys, va haver de passar-se'n 28 de la seva vida invàlid assegut en una cadira de rodes. Aquesta injustícia "va canviar el meu destí d'una manera radical. Vaig deixar les aules, el meu títol de professor, vaig ser reduït a la soledat i al silenci... Però, visc en el goig".Com pot ser que una persona privada dels afers propis de la joventut, fos feliç? Com pot ser que una persona que patia dolor constantment, que semblava que li clavessin agulles en tots els porus de la pell, transmetés alegria? És possible això?
Doncs sí, és possible. I malgrat viure cec els últims 9 anys de la seva vida, va transmetre un missatge positiu en els seus llibres i un entusiasme real als qui el tractaven. Milers d'articles a la premsa corroboren el seu pensament de servei, d'amor i d'entusiasme.
Lolo vivia davant de l'institut de Linares. El professor animava als alumnes a visitar-lo ja que creia que podia ser per als nois un bon exemple anar a veure aquell home carregat d'ànim malgrat les dificultats. Ells, els nois, quan anaven a veure el Manuel Lozano, hi anaven amb por perquè els "feia cosa" trobar-se amb una persona invàlida i mancada. Però quan sortien de la visita, ho feien contents saltant i ballant. Lolo els engrescava a lluitar, a donar gràcies per les coses bones que tenien, per la salut que podien posar al servei dels altres... "Creia que l'anava a ajudar i era ell que m'ajudava a mi", explica un testimoni.
Lolo era dolç i amable. En podem ser admiradors. Ell era periodista i paralític. Ell, que era profundament creient del Déu Jesús, sabia que el sofriment s'acabaria i que la injustícia de la seva situació i de la de tantes famílies del món s'acabaria. Perquè la seva fe, la nostra fe ho diu ben clar: arribarà el dia que ens reunirem en un cel nou i una terra nova, allà on no hi haurà ni el plor ni el cruixir de dents. Perquè la injustícia de la mort en creu de Jesús no és inútil, afecta a totes les generacions i és redemptora. I és que després de la creu ve l'alegria com després de la tempesta ve la calma.
Al costat hi tenia un àngel: la Lucy, la seva germana. "Compartir la meva vida amb ell va ser una gràcia que Déu em va donar.... Si hagués viscut mil vides, les hagués dedicat a ell... Lolo va ser la meva alegria, el meu recolzament..." I és que l'amor tot ho pot.