divendres, de juliol 16, 2010

Es pot convertir el dolor en alegria?

Lolo, Manuel Lozano Garrido (de Linares, Jaén, 1920-1971), per culpa d'un reumatisme articular patit progressivament des dels 20 anys, va haver de passar-se'n 28 de la seva vida invàlid assegut en una cadira de rodes. Aquesta injustícia "va canviar el meu destí d'una manera radical. Vaig deixar les aules, el meu títol de professor, vaig ser reduït a la soledat i al silenci... Però, visc en el goig".

Com pot ser que una persona privada dels afers propis de la joventut, fos feliç? Com pot ser que una persona que patia dolor constantment, que semblava que li clavessin agulles en tots els porus de la pell, transmetés alegria? És possible això?

Doncs sí, és possible. I malgrat viure cec els últims 9 anys de la seva vida, va transmetre un missatge positiu en els seus llibres i un entusiasme real als qui el tractaven. Milers d'articles a la premsa corroboren el seu pensament de servei, d'amor i d'entusiasme.

Lolo vivia davant de l'institut de Linares. El professor animava als alumnes a visitar-lo ja que creia que podia ser per als nois un bon exemple anar a veure aquell home carregat d'ànim malgrat les dificultats. Ells, els nois, quan anaven a veure el Manuel Lozano, hi anaven amb por perquè els "feia cosa" trobar-se amb una persona invàlida i mancada. Però quan sortien de la visita, ho feien contents saltant i ballant. Lolo els engrescava a lluitar, a donar gràcies per les coses bones que tenien, per la salut que podien posar al servei dels altres... "Creia que l'anava a ajudar i era ell que m'ajudava a mi", explica un testimoni.

Lolo era dolç i amable. En podem ser admiradors. Ell era periodista i paralític. Ell, que era profundament creient del Déu Jesús, sabia que el sofriment s'acabaria i que la injustícia de la seva situació i de la de tantes famílies del món s'acabaria. Perquè la seva fe, la nostra fe ho diu ben clar: arribarà el dia que ens reunirem en un cel nou i una terra nova, allà on no hi haurà ni el plor ni el cruixir de dents. Perquè la injustícia de la mort en creu de Jesús no és inútil, afecta a totes les generacions i és redemptora. I és que després de la creu ve l'alegria com després de la tempesta ve la calma.

Al costat hi tenia un àngel: la Lucy, la seva germana. "Compartir la meva vida amb ell va ser una gràcia que Déu em va donar.... Si hagués viscut mil vides, les hagués dedicat a ell... Lolo va ser la meva alegria, el meu recolzament..." I és que l'amor tot ho pot.

diumenge, de juliol 11, 2010

Ser cristià comença per ser bon samarità

La paràbola del bon Samarità que acabo d'escoltar en la missa d'aquest diumenge m'ha recordat que el primer i més important és la caritat, és l'amor, és el fet d'adonar-nos que la gran prioritat és servir als altres i, en especial, els qui necessiten una ajuda concreta pel fet d'estar malalts, marginats, sols, pel fet d'haver patit un atracament, etc.

Els maldecaps, fins i tot en coses positives, poden fer-nos perdre el sentit de la caritat, és a dir, el sentit de saber què és prioritari. I allò prioritari és l'amor cap a aquells que necessiten aquesta acció d'amor.

Anar a missa, per tant, és un punt de partida. Pregar és un punt de partida. Formar-nos és un punt de partida. El punt d'arribada està en posar en primer lloc la caritat. Per això, Jesús alerta tantes vegades que cal vetllar perquè fins i tot, i com passa en la paràbola, els més preparats, en teoria, són els que passen de llarg a les necessitats més imperants.

No hi ha dubte que ser cristià té una essència que és la caritat. I per la caritat un no cristià pot ser cristià, pot esdevenir-ho pels fets que porta a terme. I és aquí on radica l'autèntica paradoxa.

Això no vol dir, però, que haguem de passar de la pregària o de la missa. Precisament, per estar més atents, per viure més i millor l'amor, ens va molt bé pregar, ens va molt bé trobar-nos amb Jesús, Déu pròxim, que és amor total.

Per això, el misteri de la vida, la mort, gràcies a Jesús es converteix en esperança. I la misericòrdia de Jesús es transforma sempre en un bri d'esperança, malgrat les injustícies aparents o reals que se'ns puguin clavar. Jesús va morir injustament, però per salvar-nos. I aquesta esperança ningú no ens la pot prendre. Jesús ens dóna sentit a la nostra vida i dóna sentit a qualsevol situació, per amarga que sigui. Si Jesús ha vençut la mort, gràcies a Ell, tot és diferent, tot té sentit en l'amor.

I la força que ens dóna Jesús l'hem de cultivar i practicar sobretot preocupant-nos de la nostra vida, corregint-nos, per servir millor als altres. I també, si s'escau, acceptant correccions fraternes i ajudant al pròxim tant com poguem. Així, quan en el cel estiguem amb aquells que ara trobem a faltar, tindrem una alegria que no s'acabarà perquè de Déu ens en podem fiar, Jesús no ens fallarà. Segur.